Estan canviant els hàbits? Estic canviant jo? M'estic fent gran?
Em sento inmers en una cursa de fons sense arribada: córrer, córrer i córrer i no paris de córrer. I la llum? I la porta oberta? La sortida d'emergència? És això el que vull? O no? Dubto, i dubto si dubto quan dubto del que dubto.
Apart de dubtar, en què sóc un gran entès, amb molts de màsters i matrícules d'honor, hi ha moments que em sento fòssil. Que vaig per la vida amb ànima de fòssil. Sento que també fossilitzo el meu entorn. Tinc pensaments fòssils. Hi ha una llei universal que diu: som el que pensem. Doncs ara ja sé d'on ve la meva fossilització. Fàcil, no?
Apart dels fòssils, que deixaré que el meu panteòleg interior se les apanyi com vulgui i com pugui, m'agrada que el fred es resisteixi a venir. No m'agrada el fred.
És curiosa la manera que tinc de funcionar. Des de fa temps estic absort en llegir pàgines web de denúncia del sistema, de vacunes, de grip A, de desigualtats, de negocis, de manipulacions, i com més llegeixo, més apàtic em torno, més m'aixoplugo de tota aquesta tempesta informativa. Ara he provat de llegir una novel.la normal, al costat de la tauleta de nit, al capvespre, en el silenci, i pam! no me n'adono que ja és acabada, devorada i oblidada. Tanta absorció de coses puc fer i després oblidar-ho? Em pregunto què faig amb el meu temps. De moment escriure banalitats com aquesta i que algú que també no sap que fer amb el seu temps (he he) m'ho llegeixi.
Apa adeu!
EVITEM EL CONTACTE
Si senyores i senyors, la nova premissa, el cant que més escolto d'una manera subliminal, la lletra petita del nostre contracte social diu que evitem el contacte. Si no ens feu cas, com diuen els llumenetes pensants que ens manen, és que ens inventarem una nova grip mortal, que assolarà la humanitat si no seguiu les instruccions de no tocar-se, no fer-se petons, no abraçar-se. Això juntament amb la posada en marxa d'armes de manipulació massiva (la tele), un virus sida perquè no follem a tort i dret, la idolatració de l'individualisme i el consum i una hipoteca per tothom com diu molt bé la nostra preuada constitució. Una gran presó a voluntat pròpia.
-Hola! Què tal?
-Bé, ui no et dono la mà, és que no l'he rentat..
-...i?
-Ja saps, la grip del porc
-Bé, un petó si que ens el podem donar?
-Ui ui, no, i jo com sé que tu no tens la grip?
-A la merda!
Sabeu què, el que saben molt bé aquests llumenetes pensants és que si ens toquem molt, ens fem molts de petons i moltes abraçades i a sobre ens agrada.... ja no ens cal tenir llumenetes pensants... així que... endavant!!
-Hola! Què tal?
-Bé, ui no et dono la mà, és que no l'he rentat..
-...i?
-Ja saps, la grip del porc
-Bé, un petó si que ens el podem donar?
-Ui ui, no, i jo com sé que tu no tens la grip?
-A la merda!
Sabeu què, el que saben molt bé aquests llumenetes pensants és que si ens toquem molt, ens fem molts de petons i moltes abraçades i a sobre ens agrada.... ja no ens cal tenir llumenetes pensants... així que... endavant!!
SOMNIS
.
Vull compartir un somni.
Diuen que en el món dels somnis, tot és possible. Absolutament tot. L'inconscient és un pou infinit de coneixement i saviesa i el somni és una galleda d'aquest coneixement i saviesa que serveix per refrescar-te i calmar la set.
Dins el meu somni tenia uns poders molt especials. Tenia el do de fer desaparèixer tots els bancs i caixes del món. Zas! Ja no hi eren. I com que es feia realitat, doncs anem a eliminar la font de poder: els diners. Zum! Tots cremats i incinerats. Uau! Quin plaer! També volia destruir tot allò que serveix per a matar, les armes. Plas! Cap ni una! I també se m'acudia coses com trossejar les teles, la publicitat, tots els panys i claus que serveixen per a empresonar i empresonar-nos, tot fora. Flash! Crash! Ziummm!
Llavors quedava l'humà, desposeït de tot allò que serveix per a imposar, tota eina que pogués posar-lo per damunt d'unaltre esser humà.
I llavors em venien dues opcions: O ens matem a òsties o vivim plegats amb el que tenim, comú a tots. Tu decideixes!
Fa molt de temps, em vaig trobar una persona que em va dir que la vida és com un gran taulell d'escacs. Hi han les peces blanques i les negres, i tu decideixes amb quines vols jugar.
Salut!!
.
INVASIÓ POSTVACANCES
.
Oh no! Ja els veig! S'acosten i enerven a les mans les armes digitals.
L'horitzó n'està ple d'aquests exèrcits que han torturat amb els seus flaixos i canells tots els racons del món i ara esmolen els connectors usb per aixoplugar-nos dins la seva existència.
Estic perdut, no tinc escapatòria possible. Ni un mal de queixal ja em pot servir d'excusa per aguantar sessions quilomètriques de colors en pantalles planes, d'anècdotes que sempre passen al mes d'agost, ni un abans ni un després (quina casualitat!).
Cap escut serveix per a res, ens deixarem arrossegar per aquesta corrent, aquesta plaga, aquest mercat d'obssessions entestades a eternitzar allò que no es pot eternitzar, i quan la gran tempesta s'apaivagui i vingui la calma, felicitarem com correspon al nostre invasor desitjant que almenys s'ho hagi passat bé, qualsevol altra cosa és un atemptat contranatura.
Salut! i bones vacances hagiu tingut...
.
Oh no! Ja els veig! S'acosten i enerven a les mans les armes digitals.
L'horitzó n'està ple d'aquests exèrcits que han torturat amb els seus flaixos i canells tots els racons del món i ara esmolen els connectors usb per aixoplugar-nos dins la seva existència.
Estic perdut, no tinc escapatòria possible. Ni un mal de queixal ja em pot servir d'excusa per aguantar sessions quilomètriques de colors en pantalles planes, d'anècdotes que sempre passen al mes d'agost, ni un abans ni un després (quina casualitat!).
Cap escut serveix per a res, ens deixarem arrossegar per aquesta corrent, aquesta plaga, aquest mercat d'obssessions entestades a eternitzar allò que no es pot eternitzar, i quan la gran tempesta s'apaivagui i vingui la calma, felicitarem com correspon al nostre invasor desitjant que almenys s'ho hagi passat bé, qualsevol altra cosa és un atemptat contranatura.
Salut! i bones vacances hagiu tingut...
.
SOL
Últimament m'hi fixo amb el sol
La llum
L'escalfor
Els colors
El sol de l'alba, el de la posta, les ombres al migdia
El calendari solar
Ara, sempre que puc, m'agrada estendre les mans al sol i rebre l'escalfor.
Sento que m'omplo d'energia, de calidesa, de benestar.
Abans em pensava o em creia més llunàtic, més nocturn. I ho continuo sent.
Això no ha canviat. Les neurones les sento que em treballen més pel vespre.
Estan més relaxades i més fluides.
Això no vol dir que no descarti el sol.
Ara l'integro en la meva vida i em sento més ple.
Odio torrar-me al sol, anar a la platja al migdia.
Visca el sol!
Salut!
CARTA A UN QUEIXAL 2
Per incompliment de les normatives que marquen el degut descans del portador de tan horrible queixal, aquest queda confiscat fins a nova ordre, sota custòdia de la unitat preventiva de càries, i serà portat a consulta del dentista on se'l sotmetrà a un judici popular i serà motiu d'acompliment de la sentència que allà es dicti. Sense més preàmbuls, me'n vaig a dormir.
Salut!
Salut!
CARTA A UN QUEIXAL 1
Benvolgut queixal,
Deixa de tocar-me els nassos, deixa de tocar-me els collons perquè estan vermells i inflats de pensar les 24 hores només amb tu, per tu i només de tu parlo a tothom, monotema, monoqueixal i la gent se'm queixa amb raó: Què no existeixen les teves vacances? Què fan els teus fills? Records a la dona! ...I jo vinga a parlar del queixal, a queixar-me i mirar-me només el melic, vull dir el queixal, i ...Estimat queixal, la vida sense tu continua. T'amenaço directament a sortir de la meua boca encara que em quedi arruinat, encara que vegi les estrelles que encara han de nèixer en algun lloc remot de l'espai infinit, com aquest dolor que em corca el cervell. Tinc càries al cervell! Perquè la teua imatge, queixal meu, navega entre mils i mils de neurones (bé, ara no tantes) i va clavant agulles d'alarma ara que són quarts de tres del matí d'aquest puto dissabte? Diumenge? Veus! Ja no sé ni on sóc. Sé que t'estàs venjant de mi, que si tinguéssim una conversa imaginària després de fumar un peta ( ara torno....) aniria més o menys així:
Jo: Tio, no et passis, que em fot un mal de la òstia.
Queixal: T'ho mereixes!
Jo: Jo?
Queixal: No em cuides, no em vigiles, no em coneixes. Passes del teu cos, no te'l cuides, no et poses en forma, no pares de menjar guarrades, de fumar, de fustigar-me amb el raspall com si fos un mer objecte i sàpigues que sóc molt sensible i m'has abandonat!
Jo: Ostres! Jo no sabia...
Queixal: Els meus germans també agonitzen amb aquesta tortura i no tardaran a rebelar-se...
Jo: Ostres! i ARA QUÈ FEM?
Queixal: Jo ja no tinc remei, i reconec que estic morint matant i fins al final. La lliçó és clara. Espavila't!
Jo: Buf! Collons de peta! I lo fotut és que té raó...
Estimat queixal! Dilluns truco al dentista sens falta i prepara't!
.
Salut!
Deixa de tocar-me els nassos, deixa de tocar-me els collons perquè estan vermells i inflats de pensar les 24 hores només amb tu, per tu i només de tu parlo a tothom, monotema, monoqueixal i la gent se'm queixa amb raó: Què no existeixen les teves vacances? Què fan els teus fills? Records a la dona! ...I jo vinga a parlar del queixal, a queixar-me i mirar-me només el melic, vull dir el queixal, i ...Estimat queixal, la vida sense tu continua. T'amenaço directament a sortir de la meua boca encara que em quedi arruinat, encara que vegi les estrelles que encara han de nèixer en algun lloc remot de l'espai infinit, com aquest dolor que em corca el cervell. Tinc càries al cervell! Perquè la teua imatge, queixal meu, navega entre mils i mils de neurones (bé, ara no tantes) i va clavant agulles d'alarma ara que són quarts de tres del matí d'aquest puto dissabte? Diumenge? Veus! Ja no sé ni on sóc. Sé que t'estàs venjant de mi, que si tinguéssim una conversa imaginària després de fumar un peta ( ara torno....) aniria més o menys així:
Jo: Tio, no et passis, que em fot un mal de la òstia.
Queixal: T'ho mereixes!
Jo: Jo?
Queixal: No em cuides, no em vigiles, no em coneixes. Passes del teu cos, no te'l cuides, no et poses en forma, no pares de menjar guarrades, de fumar, de fustigar-me amb el raspall com si fos un mer objecte i sàpigues que sóc molt sensible i m'has abandonat!
Jo: Ostres! Jo no sabia...
Queixal: Els meus germans també agonitzen amb aquesta tortura i no tardaran a rebelar-se...
Jo: Ostres! i ARA QUÈ FEM?
Queixal: Jo ja no tinc remei, i reconec que estic morint matant i fins al final. La lliçó és clara. Espavila't!
Jo: Buf! Collons de peta! I lo fotut és que té raó...
Estimat queixal! Dilluns truco al dentista sens falta i prepara't!
.
Salut!
SENSACIONS
Avui per motius de feina he tornat a entrar a una església.
Feia anys i panys que no hi entrava.
Basílica de Santa Maria de Mataró.
He intentat que les sensacions em diguessin alguna cosa,
el cap ja m'ho deia: fuig, fuig... com si fos un pobre diable.
Més que la majestuositat (ostentosa i innecessària) m'he intrigat per les entranyes.
El cervell en stand bye.
I no he pogut resistir cert fàstic i pànic alhora.
Olor de rascumit, vell, encartronat, humit.
Tacte enganxifós, de pols viva, tot suava.
Gust de putrefacte, costava d'empassar aquella àurea, la gola plena de fang.
Sorolls que rebotaven per tot arreu, cercant alguna sortida per respirar i ser lliure.
La vista clavada en les figures, en els quadres, en les columnes, en l'espai.
Amb les sensacions ja n'he tingut prou.
Quan he sortit, he bufat: buffff!
Llavors m'he enrecordat del meu passat: familia catòlica, educació catòlica (és com si et fessin un forat al cap i amb un embut t'introdueixen els evangelis, la moral, la doctrina i no sé quantes mentires més...)
Llavors m'he preguntat que és curiós que la gent tingui fe en tot això (la gent és lliure, Pep, és lliure)
Llavors he estat content d'haver fugit de tot això, que ja no sigui meu.
Abans amb odi, amb ira, amb crítica.
Ara amb calma. I em surt: ja s'ho faran!
I perquè escric tot això? No ho sé .. ja m'ho faré, no?
Salu!!
Feia anys i panys que no hi entrava.
Basílica de Santa Maria de Mataró.
He intentat que les sensacions em diguessin alguna cosa,
el cap ja m'ho deia: fuig, fuig... com si fos un pobre diable.
Més que la majestuositat (ostentosa i innecessària) m'he intrigat per les entranyes.
El cervell en stand bye.
I no he pogut resistir cert fàstic i pànic alhora.
Olor de rascumit, vell, encartronat, humit.
Tacte enganxifós, de pols viva, tot suava.
Gust de putrefacte, costava d'empassar aquella àurea, la gola plena de fang.
Sorolls que rebotaven per tot arreu, cercant alguna sortida per respirar i ser lliure.
La vista clavada en les figures, en els quadres, en les columnes, en l'espai.
Amb les sensacions ja n'he tingut prou.
Quan he sortit, he bufat: buffff!
Llavors m'he enrecordat del meu passat: familia catòlica, educació catòlica (és com si et fessin un forat al cap i amb un embut t'introdueixen els evangelis, la moral, la doctrina i no sé quantes mentires més...)
Llavors m'he preguntat que és curiós que la gent tingui fe en tot això (la gent és lliure, Pep, és lliure)
Llavors he estat content d'haver fugit de tot això, que ja no sigui meu.
Abans amb odi, amb ira, amb crítica.
Ara amb calma. I em surt: ja s'ho faran!
I perquè escric tot això? No ho sé .. ja m'ho faré, no?
Salu!!
AIXÒ M'HA AGRADAT....
.
"La Vida Segun Quino..."
Pienso que la forma en la que la vida fluye está mal.
Debería ser al revés. Uno debería morir primero para salir de eso de una vez.
Luego vivir en un asilo de ancianos hasta que te saquen cuando ya no eres tan viejo para estar ahí.
Entonces empiezas a trabajar, trabajar por cuarenta años hasta que eres lo suficientemente joven pare disfrutar de tu jubilación.
Luego fiestas, parrandas, drogas, alcohol. Diversión, amantes, novios, novias, todo hasta que estás listo para entrar a la secundaria...
Despues pasas a la primaria y eres un niño (a) que se la pasa jugando sin responsabilidades de ningun tipo.
Luego pasas a ser en bebé y vas de nuevo al vientre materno, y ahi pasas los mejores y últimos 9 meses de tu vida flotando en un líquido tibio hasta que tu vida se apaga en un tremendo orgasmo...
¡¡¡¡ESO SI ES VIDA!!!!
Quino
.
"La Vida Segun Quino..."
Pienso que la forma en la que la vida fluye está mal.
Debería ser al revés. Uno debería morir primero para salir de eso de una vez.
Luego vivir en un asilo de ancianos hasta que te saquen cuando ya no eres tan viejo para estar ahí.
Entonces empiezas a trabajar, trabajar por cuarenta años hasta que eres lo suficientemente joven pare disfrutar de tu jubilación.
Luego fiestas, parrandas, drogas, alcohol. Diversión, amantes, novios, novias, todo hasta que estás listo para entrar a la secundaria...
Despues pasas a la primaria y eres un niño (a) que se la pasa jugando sin responsabilidades de ningun tipo.
Luego pasas a ser en bebé y vas de nuevo al vientre materno, y ahi pasas los mejores y últimos 9 meses de tu vida flotando en un líquido tibio hasta que tu vida se apaga en un tremendo orgasmo...
¡¡¡¡ESO SI ES VIDA!!!!
Quino
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
